Serveixi aquesta entrada de certificat de defunció d’aquest blog, que d’altra banda romania en la llista de desapareguts des de feia una bona colla de mesos.

Mori a la manera budista, reencarnat en no un sinó dos: l’indoors i l’outdoors.

Descansi en pau.

Quasi no escric en aquest blog i a sobre he d’aguantar els spammers. Com que ja n’estic fart tanco els comentaris de tot el blog. Si voleu podeu enviar-me un correu electrònic o contestar-me al vostre blog. No us costarà gens contactar amb mi.

L’altre dia parlava amb companys de feina sobre la web semàntica. Jo només l’he experimentada fins ara amb l’extensió de Firefox Zotero, fantàstica per recopilar bibliografies.

Mentre l’esperem es torna imprescindible una altra extensió: Outwit Hub. Quants scripts m’hauria estalviat si l’hagués coneguda abans!

Veig en Jaume em demana com faria de més bon accés les publicacions del Parlament 2.0. A la vegada la televisió recita un CSI que no m’interessa. Aprofitaré l’oportunitat, heus aquí algunes idees ràpides:

1.- Cada element d’un procediment o d’una tramitació hauria d’anar relacionat hipertextualment: les propostes de resolució amb el diari del ple o de les comissions, amb el vídeo o extracte, amb les esmenes, etc… Cal poder seguir tot un tema sense consultar tota la documentació.

Per fer-ho 2.0 podem afegir la possibilitat de comentar cadascun dels elements i que servís de catalitzador per accions ciutadanes.

2.- En quant a les preguntes i respostes s’haurien de publicar com dius. Es poden buscar moltes maneres de presentar la informació. La clau és classificar i presentar també la informació temporal.

Podria ser una successió temporal de preguntes/resposta classificades per tema. Amb un sistema per buscar preguntes similars. També s’hauria de poder buscar per persones, departaments, … o afegir una representació en forma de calendari.
Aquesta part també seria susceptible a ser comentat i a afegir tags. Cada pregunta hauria de poder ser accessible amb una pàgina per així poder-la enllaçar en comentaris a d’altres webs.

3.- En quant al diari del ple i diari de comissions el que faria és publicar simultàniament el vídeo amb la transcripció corresponent. Així es té a la vegada el format audiovisual, on s’aprecien les subtileses, un format textual que es pot cercar des dels cercadors i que a més és accessible.

Aquí també la clau seria que es pogués incloure els vídeos en terceres webs. Algú ho ha comentat abans crec. Seria convenient, a més, que es pogués fer un extracte d’una part. És a dir que puguis incloure del minut 2:32 al 4:12 al teu blog. El reproductor hauria d’oferir les transcripcions escrites també.

A banda d’això, possiblement podrien organitzar-se millor per temes, o amb tags de paraules clau.

4.- S’haurien de tractar de forma especial els projectes de llei, dictàmens, esmenes i lleis. Es podria plantejar un sistema per crear debat sobre els projectes de llei, per mostrar les esmenes de manera molt gràfica (tipus diff a banda i banda). S’hauria també d’hiperenllaçar tot el corpus legal més rellevant per a cada una: lleis de base espanyoles, directives europees, lleis anteriors en cas de modificació, etc.

Això ja comença a semblar una consultoria i al primer CSI ja fa una bona estona que han descobert l’assassina. A més, els problemes tècnics a mi no em semblen ni del lluny els principals. La tècnica surt fàcilment. Pensar-se que tot es soluciona “picant codi” o dissenyant plaques és el típic error que em trobo cada dia a la feina. Hi ha molt més al darrera.

Els problemes són els interessos que hi ha en polítics i mitjans. No hi ha voluntat. La classe política no té incentius per afavorir la participació. Hem de preguntar-nos sempre el perquè algú fa alguna cosa. A tots els interessa posar l’atenció en determinats temes i que la informació estigui a l’abast de tothom de manera coherent no els ajuda als seus interessos. Per això ens ho llencen així tot “en cru” i així ens saturem. Es dediquen a maximitzar la informació a la que tenen accés els ciutadans sense maximitzar els ciutadans que accedeixen a la informació. Un dia parlaré de mètriques! Sempre interessades i errònies.

Si els mitjans volguessin enllaçar ara els diaris de sessions quan fan referència als plens ja ho farien (ja hi són). La solució no és posar tota la informació a l’abast del ciutadà (això ja ho tenim) sinó classificar-la i filtrar-la de manera adequada (i no com ara).

Els ciutadans ens dediquem a tirar endavant el país amb les nostres feines, empreses i les nostres històries. De vegades, quan no ens agrada el CSI, dediquem uns minuts a la cosa pública. Però només ens falta haver de dedicar tant de temps a destriar informació!

Fa uns dies que en José Antonio Donaire va demanar suggeriments per a fer un Parlament 2.0. Estic content que ho hagi fet perquè si la proposta hagués quedat només en la taula que li va servir de germen, ara hauria hagut de fer un escrit ben cínic. Per sort, ara no cal. Intentant superar els escrúpols a escriure el mot 2.0, tant buit de significat, faré la meva resposta.

Abans, però, us suggereixo llegir les respostes de José A. Rodriguez, Xavier Peytibi i Jaume Llambrich en aquest ordre, que trobareu una espècie de crescendo.

En primer lloc es totalment insuficient fer comunicació unidireccional amb estètica 2.0. Animo els esforços dels nostres parlamentaris més actius en el món Internet, però el que fan no em sembla 2.0, per molt twitter i facebook que utilitzin (els que creuen que 2.0 és alguna cosa diuen que els blogs són tan 2.0 com el xat). Però cal molt més.

Cal comunicació bidireccional. Podem parlar de participació sinó?

Cal comunicació horitzonal. Això és el que tant ha diferenciat la comunicació política en general a casa nostra de la dels EUA – ara que estan en campanya – i l’ús de MoveOn i Meetup primer i de Facebook, MySpace i les webs de campanya ara. Aquí la comunicació política, sigui partidista o institucional, sempre s’ha entès de manera vertical. Els nostres polítics mai s’han sentit còmodes amb les iniciatives ciutadanes apartidistes. I moltes de les que ho afirmen en realitat no ho són.

Abans de plantejar cap idea, crec que faríem bé de llegir tots la contribució de Jakob Nielsen. Diu que en les comunitats virtuals un 90% dels usuaris només consumeixen continguts, un 9% participen de tant en tant i només un 1% participa regularment. Gràficament diu que un 90% dels posts són de l’1% dels usuaris. Jakob diu també que, en política, un 0.1% dels votants fan les aportacions als blogs polítics, la majoria molt escorats a l’esquerra o a la dreta. Si utilitzeu regularment menéame us n’haureu adonat sobradament.

No sabria ara mateix valorar-ho quantitativament, però qualitativament estic convençut que a casa nostra passa el mateix. A casa nostra participen en el debat internauta les persones més polititzades. Són persones que moltes vegades tenen opinions més extremes o que, directament formen part de la militància dels partits (militància que els encotilla i en limita la diversitat). M’agradaria recordar, comparant una vegada més amb els EUA, que allà no hi ha militants com els entenem aquí, tampoc els partits són com els d’aquí i això facilita, i molt, la comunicació horitzontal. També la visibilitat de tot el que no ve dels polítics és gairebé nul·la aquí. I d’això no només en són responsables els mitjans de comunicació sinó tots els actors de l’arena política.

Cal tenir en compte les motivacions del ciutadà a participar. Els activistes i militants escriuran grans parrafades i proposaran idees, les persones polititzades participaran en enquestes, la resta miraran monòlegs al YouTube. Cal estar alerta perquè la participació es pot utilitzar per atribuir la representació de tota la societat a la minoria que participa, com es fa habitualment en les manifestacions al carrer.

Per la mateixa raó cal ser pragmàtic. Això és molt important perquè totes les propostes pràgmàtiques per al Parlament 2.0 seran molt menys vistoses que les basades en premisses com que tothom té accés a Internet o les opinions són plurals, etc. No vull valorar ara les motivacions que els polítics que proposen la idea puguin tenir per fer-ho. Però sí aviso que a més pragmatisme, menys visibilitat i més efectivitat. I si això ha de servir només per elevar la percepció de modernitat o d’afecció per la feina dels nostres parlamentaris (o d’alguns d’ells) en la societat, hi ha maneres més barates i honestes de fer-ho.

Per això les meves propostes no són es tradueixen en concursos per elaborar serveis informàtics:

Visibilitat a la participació ciutadana (i no només al fet que es pugui fer)

• Notes de premsa del Parlament de les iniciatives ciutadanes
• Notes de premsa del Parlament de les consultes fetes als ciutadans
• Notes de premsa del Parlament de les respostes del Parlament a les iniciatives ciutadanes
• Que els nostres parlamentaris en parlin
• Que els partits polítics en parlin
• Que es tramitin les propostes i la participació també tenint en compte el temps mediatic
• Que ofereixin mecanismes (legals i tècnics) per integrar els mitjans de participació en blogs, mitjans, etc…

Transparència

• Transmetre la informació d’una manera accessible i a tots els interessats. Qui llegeix el BOPC?
• Transmetre la informació dels participants a les institucions
• Informar de l’estat de totes les participacions
• Fer arribar les respostes als interessats
• Informar sobre els actors. Posar de manifest els lobbies (els lobbies estan bé, però cal que els ciutadans sàpiguen què ve de qui i perquè)
• Controlar l’acció dels partits en el sistema.

Que s’actuï

• Que s’estableixin llindars objectivables per establir obligacions d’actuació i de resposta a les propostes
• Que s’estableixin obligacions en valorar les respostes a consultes
• Mecanismes de control per evitar que des del parlament s’eviti la resposta a qüestions que no interessa a cap partit polític (i això no és 2.0, o recordeu el resultat d’algunes iniciatives legislatives populars)

I en la línia del que diu en Jaume, el Parlament 2.0 no requereix webs. Les webs només ho faran més eficient. Però si només hi ha webs serà Positura 2.0.

Sempre he valorat l’autenticitat en les coses. He buscat que els llocs, les coses i les persones siguin úniques. Aquesta recerca sempre m’ha fet sentir a un nivell superior al món que m’envolta. Exactament 13.572 metres pel damunt de totes les coses que he considerat “una més”.

El fet que la majoria dels meus amics actuessin d’igual manera no em va fer replantejar ni un instant aquest sentiment. I el que a la Barcelona esnob no hi hagi adjectiu més sobrevalorat que “únic” tampoc. Jo me’n reia de totes aquelles tribus que es veien tan homogènies des de tanta alçada. ¡Modernos gafapasta!

Un dia vaig llegir que l’obsessió per l’autenticitat és típicament burgesa. Aquell dia vaig passar de ser únic a nedar autènticament en la classe mitjana.

Acabo de veure el reportatge de 30 minuts Corea del Nord: La gran il·lusió. El que més m’has sorprès no és el control ideològic, la devoció dels súbdits per Kim Jong-il ni el principi de relació amb Corea del Sud basada en l’explotació laboral. Ja havia llegit el còmic Pyongyang de Guy Delisle.

El que més m’ha sorprès és ELL!

En aquests temps de crisi financera ens queixem que la Generalitat de Catalunya no fa gaire res per pal·liar-ne les causes ni tan sols els efectes. El senyor Francesc Baltasar, conseller de Medi Ambient i Habitatge, per desmentir aquesta gran veritat, amenaça una altra vegada amb actuar. El dimecres passat la premsa ens feia arribar l’anunci del conseller de comprar habitatges a les promotores per després revendre-les com a habitatge protegit. Una cosa així com VPO a posteriori.

Baltasar posa així en evidència la manca total d’acció del govern. Mancat d’una directiva d’acció clara des de qui pugui articular una resposta a la crisi (Montilla o Castells) ha decidit actuar pel seu compte circumscrivint-se a la seva petita parcel·la. Ho fa a més amb un límit ridícul de 500 habitatges. Com en el tema del trasvassament, torna a pensar en petit. A la primavera buscava treure aigua del Segre perquè l’Ebre – que finalment era la única solució tècnicament viable – era tabú. Si un polític no es pot treure aquesta cotilla és que és un funcionari. Un funcionari proactiu, això sí. Sort en tenim però, que sinó potser la faria grossa.

Es gastaran 75 milions d’euros i exigiran que els facin rebaixes d’un 50%, pel que es preveu que el preu mitjà de compra per part de la Generalitat sigui de 150.000. Si al mercat hi hagués habitatge a aquest preu segur que es vendria. Amb crisi o sense! I per què les promotores poden voler vendre al 50% a la Generalitat si no ho fan al mercat? Com que això és un mercat especial, el mercat general no baixa tant de preu, aconsegueixen el finançament ràpid que necessiten i no perden tants diners en futures promocions. No entenc un borrall d’economia, però a mi em sembla la millor manera d’aconseguir que els preus del mercat no baixin.

En Baltasar ha decidit que, com que les constructores estan malament, se les ha d’ajudar. I per què a les constructores i no a la resta, que – llevat de la banca – no tenen culpa de res? És que no feia temps que es parlava de bombolla i que havia d’esclatar? Ara els salvarem el cul? Aquests diners – 75 milions d’euros – que es vol gastar en això no serviran perquè no es generi més atur per la senzilla raó que no generarà més demanda, només la desplaçaran. Adoptem accions locals descoordinades a problemes globalitzats (us sona?). Si les promotores resulta que operen a nivell espanyol, principalment, acabem posant tiretes catalanes a ferides obertes. Molt quixotesc tot plegat.

Si aquesta mesura només serveix per desplaçar la demanda, els deu fer molta gràcia a tothom que vol vendre habitatges de segona mà, que es resisteixen a acceptar que els preus han baixat i que veuen que les constructores ja fan elles soles rebaixes espectaculars per salvar el cul! I aquí hi ha moltes persones que se’ls fa massa costa amunt la hipoteca, parelles que es separen o gent que, simplement, vol canviar de residència.

La notícia afirma que el representant de les Caixes Catalanes s’ha compromès a donar els crèdits necessaris. De fet això és la única cosa important de tota la notícia. Més li valdria a en Baltasar tenir en compte que, ara mateix, i encara que baixés un 50% l’habitatge, el problema que tenen els ciutadans per comprar habitatge és que cap banc els fa una hipoteca! I això els fot una gràcia a tots els amics i amigues que s’han fet un “compte habitatge”.

Tot això, a sobre, és un projecte que s’està acabant de preparar. Quina irresponsabilitat anunciar-lo amb finalitats propagandístiques tant abans de la seva presentació definitiva. Alguna promotora haurà decidit no abaixar preus encara per acollir-se a aquesta proposta! Algun comprador haurà decidit no comprar per acollir-se a aquesta proposta! Algun banc haurà decidit no concedir algun crèdit perquè s’ha compromès a fer unes quantes hipoteques escombraries amb aquest pla que ja els satura el límit per no baixar en les agències de ràtings! Anunciar sense actuar és una irresponsabilitat.

Si no es pot comprar s’haurà de llogar. Avui La Vanguardia informa d’una pujada molt important dels lloguers. Això, senyor Baltasar, és el que l’hauria d’estar preocupant. Això també es circumscriu a la seva petita parcel·la d’acció. No serà que no es puguin fer coses amb la quantitat d’habitatges buits que hi ha per vendre!

Avui he trucat la meva mare:
- Tu creus que tots cometem errors?
- Ai! Hi ha alguna cosa que m’hagis d’explicar? – i després de l’esglai – És clar que sí, som humans.

I si preguntem a qualsevol persona del carrer:
- Tu comets errors?
- Tones

Passem a preguntar una per una:
- És que aquell dia…
- No home! Que va ser ell…
- I ara tio, he de deixar que se’n riguin a la cara?!?

Unes hores hores més tard acabem la inducció completa i les tones no han aparegut enlloc:
- Caram! Això no és culpa meva tampoc!
- No has fet més coses a la vida! 1.320.523 i cap error! Felicitats Papa!

Algunes persones fan coses increïbles per no assumir mai un error:
- I és clar, això és culpa meva! I l’atur! I la pujada del petroli! Tot és culpa meva!

Són fàcilment identificables. Sempre utilitzen la paraula “culpa”.

Entre tanta tossuderia i prepotència, reconèixer els errors desarma l’adversari:
- I has estès la roba amb lleixiu i en regalimar m’has tacat la meva. I deixes la finestra oberta amb la música a tot drap. I fas cops…
- Tens raó, ho sento.
- I…. què has dit?
- Ho sento.
- Ah, val.

Per altres vies la cosa escala d’una altra manera:
- I has estès la roba amb lleixiu i en regalimar m’has tacat la meva. I deixes la finestra oberta amb la música a tot drap. I fas cops…
- I tu deixes les escombraries a l’escala!
- Què has dit?!?!
- Que ets un porc!!
- Fill de puta!!!

Un cop ens hem disculpat l’error es converteix en una cosa molt petita, insignificant, que deixa de tenir cap importància. La disculpa és tan excepcional que centra tota l’atenció:
- I m’has fet esperar una hora per després no agafar-me.
- Tens tota la raó del món.
- D’acord, no passa res. Una errada la té qualsevol.

La disculpa funciona perfectament quan la fem a instàncies d’un acusador. Portar massa la iniciativa pot causar altres efectes:
- Carinyo, em sap molt greu: m’he tirat la teva germana.
- Malparit!!!!! Hòstia!!!!!!
Si no ens disculpem la discussió s’eternitza:
2004: – Hay dos líneas de investigación y todo apunta a ETA
2005: – Todo apuntaba a ETA
2006: – Todo apuntaba a ETA
…
2008: – Todo apuntaba a ETA

Quan ho fem, en canvi, això ens col·loca en una situació completament diferent:
Fadesa: Nos equivocamos comprando Martinsa. ¿Nos anuláis la compra, porfaaa?

Alguns saben de l’efecte de la disculpa però els traeix la testosterona:
- No está donde quisiéramos estar… No se están cumpliendo todas las expectativas… ¡Me están embaucando a alguno de ustedes y no me gusta que les engañen! … ¡Al loro!

Del “mai s’ha de reconèixer un error en política” al “Aunque no es frecuente entre los responsables públicos, quiero reconocer el claro error que cometí” hi ha una notable evolució de la propaganda política.

Al final, aquí com a tot arreu, reaccionar a la pressió massa tard i recordar lamentables episodis de cambreres, anul·la tota disculpa. Massa testosterona una altra vegada, eh Felip?

I si en la disculpa no hagués dit “la màxima autoritat de Catalunya hauria de parlar bé la llengua” sinó “la màxima autoritat de Catalunya hauria d’esforçar-se en parlar bé la llengua” hauria deixat Montilla com el repetidor de la classe, faltat de voluntat i no l’anomenarien xenòfob i aquestes coses lamentables que alguns, altra vegada amb massa testosterona, no han pogut reprimir.

Saben reconèixer els errors els eunucs?

De sobte el món és avorrit i dejà vú! Clixés i estàndards pertot. Tothom és igual i fa el mateix! Et coneixes la ciutat, i els bars no obren ni tanquen sinó que són sempre els mateixos. I quan n’obren de nous són iguals que els d’abans! I fins i tot anar de novetat en novetat, procés repetitiu invariant i vell, cansa.
Em diuen que és la crisi dels 30 però a mi em sembla la crisi del segle XXI!

Si l’impacte
et sacia un instant,
i l’impacte
et sacia un instant,
i l’impacte
et sacia un instant,
i la successió d’impactes
et sacien succesions d’instants.
Et sacia?

Tu no ets curiós
tens un transtorn per dèficit d’atenció.

Si et fa pal escriure-ho
farà pal llegir-ho.

Si llegiu àvidament les enquestes d’aquests dies, si us plau llegiu això i això i rellegiu-les. Si us fa mandra o no us van molt les mates, llegiu això i això. I, per estar-ne segurs, llegiu això.

Si heu arribat al mateix punt que jo, passeu d’enquestes, de vots útils basats enquestes d’intenció de vot amb errors (o interessos dels enquestadors) massa grans penseu amb el cap, amb el cor o amb la vesícula biliar, i voteu en conseqüència. O no.

Jo encara no sé si faré la primera, la segona, la tercera… o la quarta!

Ja fa una colla d’anys que visc a la Vila de Gràcia, i no havia anat mai al LEM. Aquest dijous vaig posar punt i final a aquesta tradició a l’inauguració l’edició d’enguany. Ara trobo a faltar, retrospectivament, totes aquelles edicions que no vaig conèixer o a les que no vaig poder assistir.

Un cop aplicat el betum, només passava perque hi vaig constatar un comentari que en Pere em va fer fa uns quants anys. El mòbil matarà el rellotge del canell, deia.

Doncs, efectivament, dijous passat, les reines prochaines, fantàstiques elles, demanaven l’hora al públic. Ningú va poder-los-la donar. Tots els mòbils estaven apagats.

I per què no la deien als qui els sonava a cada quart? Devien estar massa ocupats recitant el “tierra trágame”.

Aquest matí repeteixo. He de recuperar tots aquests anys.

Amb tants aspirants a escriptor escriptors amateurs blocaires, segur que a uns quants els interessa el nou espai (físic) pels amants de les lletres que han obert uns amics a Barcelona. Molta sort!

C++ is a great language, specially the STL, templates and generic programming. I love it.

For instance, imagine that you have to wipe some data in vectors after its use. This is common in secure programming, to avoid sensible data to remain in memory longer than really needed.

It’s very easy, just program your own allocator:

#include <memory>

template <class T>
class wiper_allocator : public std::allocator<T>
{
 public:
  void deallocate(T* p, size_t n) {
    // we set memory to zero and the deallocate it
    (void) memset(p, 0, sizeof(T)*n);
    std::allocator<T>::deallocate(p, n);
  };
};

Then, if you are declaring unsigned char vectors this way, for instance:

std::vector<unsigned char> my_vector;

You must just change it like this:

std::vector<unsigned char, wiper_allocator<unsigned char> > my_vector;

And it’s done! Data is automatically wiped on deallocation! You’ll never forget!

You could also wipe data when object is destroyed, but it’s a little bit more resource intensive, and some STL libraries (Microsoft’s for instance) don’t work well this way.

Of course you can improve this one. For instance, you may want to avoid memset, because disassembler tools usually recognize footprints of common functions. You could use your own inline version to make it safer.

You could also also allocate non-swappable memory, so that sensible data is not paged to disk. But this requires non-c++-standard calls to operating system services.

C++ and the STL are huge subjects, but when you get into them, you’ll love them too!

Sempre pregunto a en Martí si ens farà un bloc des de Miami. Però la veritat és que no li cal, ell escriu directament a la premsa.

Nota: Això que l’edició digital de El Punt sigui reduïda em despista: em diu en SickBoy4 que ho ha vist en paper, que són dues planes senceres amb fotos del seu ara meu pis!

El futur dels qui es dediquen al comerç internacional a Miami sembla excel·lent. Sobretot pels qui estan disposats a acceptar donacions de la màfia.

En Martí, un bon amic, el millor, se n’hi va. Per si no us n’havíeu assabentat, sortirem de festa per acomiadar-nos d’ell aquest dissabte a Girona. Si voleu venir poseu-vos en contacte amb mi.

Llegiu-vos l’editorial del New York Times que fa uns dies ens recomanava en SickBoy. No té pèrdua.

Fa tant de temps que no escric al bloc que, després que oblidés de renovar el domini i estigués caigut durant 3 dies, crec que cal que us digui que no, no pretenc treure’l de la xarxa.

Moltes coses m’han passat aquests dies. Tornaré a escriure!