De sobte el món és avorrit i dejà vú! Clixés i estàndards pertot. Tothom és igual i fa el mateix! Et coneixes la ciutat, i els bars no obren ni tanquen sinó que són sempre els mateixos. I quan n’obren de nous són iguals que els d’abans! I fins i tot anar de novetat en novetat, procés repetitiu invariant i vell, cansa.
Em diuen que és la crisi dels 30 però a mi em sembla la crisi del segle XXI!

Si l’impacte
et sacia un instant,
i l’impacte
et sacia un instant,
i l’impacte
et sacia un instant,
i la successió d’impactes
et sacien succesions d’instants.
Et sacia?

Tu no ets curiós
tens un transtorn per dèficit d’atenció.

Si et fa pal escriure-ho
farà pal llegir-ho.

Si llegiu àvidament les enquestes d’aquests dies, si us plau llegiu això i això i rellegiu-les. Si us fa mandra o no us van molt les mates, llegiu això i això. I, per estar-ne segurs, llegiu això.

Si heu arribat al mateix punt que jo, passeu d’enquestes, de vots útils basats enquestes d’intenció de vot amb errors (o interessos dels enquestadors) massa grans penseu amb el cap, amb el cor o amb la vesícula biliar, i voteu en conseqüència. O no.

Jo encara no sé si faré la primera, la segona, la tercera… o la quarta!

Ja fa una colla d’anys que visc a la Vila de Gràcia, i no havia anat mai al LEM. Aquest dijous vaig posar punt i final a aquesta tradició a l’inauguració l’edició d’enguany. Ara trobo a faltar, retrospectivament, totes aquelles edicions que no vaig conèixer o a les que no vaig poder assistir.

Un cop aplicat el betum, només passava perque hi vaig constatar un comentari que en Pere em va fer fa uns quants anys. El mòbil matarà el rellotge del canell, deia.

Doncs, efectivament, dijous passat, les reines prochaines, fantàstiques elles, demanaven l’hora al públic. Ningú va poder-los-la donar. Tots els mòbils estaven apagats.

I per què no la deien als qui els sonava a cada quart? Devien estar massa ocupats recitant el “tierra trágame”.

Aquest matí repeteixo. He de recuperar tots aquests anys.

Amb tants aspirants a escriptor escriptors amateurs blocaires, segur que a uns quants els interessa el nou espai (físic) pels amants de les lletres que han obert uns amics a Barcelona. Molta sort!

C++ is a great language, specially the STL, templates and generic programming. I love it.

For instance, imagine that you have to wipe some data in vectors after its use. This is common in secure programming, to avoid sensible data to remain in memory longer than really needed.

It’s very easy, just program your own allocator:

#include <memory>

template <class T>
class wiper_allocator : public std::allocator<T>
{
 public:
  void deallocate(T* p, size_t n) {
    // we set memory to zero and the deallocate it
    (void) memset(p, 0, sizeof(T)*n);
    std::allocator<T>::deallocate(p, n);
  };
};

Then, if you are declaring unsigned char vectors this way, for instance:

std::vector<unsigned char> my_vector;

You must just change it like this:

std::vector<unsigned char, wiper_allocator<unsigned char> > my_vector;

And it’s done! Data is automatically wiped on deallocation! You’ll never forget!

You could also wipe data when object is destroyed, but it’s a little bit more resource intensive, and some STL libraries (Microsoft’s for instance) don’t work well this way.

Of course you can improve this one. For instance, you may want to avoid memset, because disassembler tools usually recognize footprints of common functions. You could use your own inline version to make it safer.

You could also also allocate non-swappable memory, so that sensible data is not paged to disk. But this requires non-c++-standard calls to operating system services.

C++ and the STL are huge subjects, but when you get into them, you’ll love them too!

Sempre pregunto a en Martí si ens farà un bloc des de Miami. Però la veritat és que no li cal, ell escriu directament a la premsa.

Nota: Això que l’edició digital de El Punt sigui reduïda em despista: em diu en SickBoy4 que ho ha vist en paper, que són dues planes senceres amb fotos del seu ara meu pis!

El futur dels qui es dediquen al comerç internacional a Miami sembla excel·lent. Sobretot pels qui estan disposats a acceptar donacions de la màfia.

En Martí, un bon amic, el millor, se n’hi va. Per si no us n’havíeu assabentat, sortirem de festa per acomiadar-nos d’ell aquest dissabte a Girona. Si voleu venir poseu-vos en contacte amb mi.

Llegiu-vos l’editorial del New York Times que fa uns dies ens recomanava en SickBoy. No té pèrdua.

Fa tant de temps que no escric al bloc que, després que oblidés de renovar el domini i estigués caigut durant 3 dies, crec que cal que us digui que no, no pretenc treure’l de la xarxa.

Moltes coses m’han passat aquests dies. Tornaré a escriure!

Dimecres vespre, a la tele? quan? on?
Encryption key:on

Dijous matí, necessito un vol,
Encryption key:on

Dijous nit, je cherche (encore) destination,
Encryption key:on

Divendres matí, Veneçuela dorm,
Encryption key:on

Divendres nit, el mar desentumeix l’espigó,
Encryption key:on

Diumenge tarda, per fi escriuré al bloc,
Encryption key:on

Volto bars,
recorro bancs,
tossut, farruc,
imploro als sants.
No scan results

Després d’unes ferotges i merescudes crítiques a la ridícula qualitat dels meus intents de mantenir aquest bloc estable dins de la gravetat, em disposo a matar el pacient perquè no pateixi baixant el llistó encara més. Recuperant retrospectivament el regust del matí de dijous he escrit aquestes ratlles:

Aquest matí, en adreçar-me cap a la feina, capficat mentre escoltava música, caminava esquivant tot just les ombres que apareixien a dos metres de distància. Adormit, resistint despertar-me, allargava els petits moments de metamorfosi entre un ser apàtic ajagut a un llit calent que encara em cridava, i l’actiu habitant d’una selva de telèfons que sonen, es pengen i despengen, i pantalles d’ordinador que capturen les meves energies bona part del dia.

Unes passes més i allà, al límit on la meva visió perifèrica s’acaba, dos metres més enllà, descobreixo unes cames. Encarcarat, el meu cervell encara triga un temps valuós en deduir que ve de cara. Un obstacle! Mitja passa més, començo la maniobra evasiva: a les meves dues! Aquelles cames britàniques emmirallen els meus moviments… A l’esquerra doncs, a les deu! La sincronia és perfecta, el dribbling no es consuma i només queda una solució: frenem!

Uns compassos més enllà i allà, palplantades davant els meus ulls, unes cames s’han aturat al mateix instant que les meves. Aixeco la vista i l’omple un avi que em somriu mentre amb els ulls encara em regateja, i es diverteix jugant encara amb un desconegut amb qui s’ha topat al carrer.

Com un nen, jo vull ser igual que ell.

La meva relació amb la muntanya continua. Justament ahir va acabar el curs de vies ferrades al Club Excursionista de Gràcia.

Les vies ferrades són a mig camí entre el caminar per la muntanya i l’escalada. Es tracta de pujar per parets sovint totalment verticals, però que s’han preparat amb graons, suports, ponts tibetans, etc… per tal de que tothom pugui pujar fàcilment. Només cal el material de seguretat adient (arnés, casc, dissipador, etc…) i no tenir massa por a les alçades.

Proveu-ho, us agradarà.

Camarades, la missió del Vostok 7 ha estat un èxit. Els set cosmonautes s’han trobat amb el comandant Yuri i la seva tripulació després de poques hores de vol des del seu enlairament del cosmòdrom de Baikonur. Abans però han fet net de les provisions, magnificades per les dues baixes, la primera pel descobriment sobtat d’una nova forma de vida basada en el carboni i l’altra perquè ha vist com els sistemes de la seva nau patien un desgast prematur.

Poyekhali!

Aquesta és una semi-explicació de perquè no estic escrivint res al bloc aquests dies. No me n’he oblidat però.

Aquest estiu vaig recuperar la meva relació amb el mar, al que havia dedicat tots els meus estius de petit, i que tant oblidat tenia darrerament.

Avui (ahir si feu cas a la data d’aquest apunt) he fet el mateix amb el bosc. De petit sempre anava a buscar bolets. De més gran també m’agradava anar-hi en moto o en bicicleta. Després em va agafar per caminar-hi. Però ara feia un temps que no hi anava massa.

Avui he fet de gironí (una altra faceta que deixo una mica oblidada de tant en tant) i m’he proposat fer la típica excursió que tothom aquí fa en algun moment o altre: anar “als Àngels” (el Santuari de la Mare de Déu dels Àngels).

Com que tenia dinar familiar, i em tocava fer els postres (i em permeto un incís per comunicar al mestre de la recepta que l’èxit ha estat rotund) he hagut de deixar la passejada a mitges, però n’hi ha hagut prou amb pujar a Sant Miquel i arribar a la Carretera dels Àngels. Ja ho acabaré un altre dia.

Havent dinat, tornem-hi. A buscar bolets. I mira que ens ho han posat difícil, vinga a ploure! I el sotabosc completament mullat. Però això no ens ha impedit tornar xops, bruts de fang i amb uns quants siurenys.

Ja no sé amb quin element em toca reconciliar-me ara. Porto l’aigua i la terra… em falta el vent i el foc…. mmmm… De petit havia volat avions teledirigits… mmm… i m’agradava moltíssim tirar petards, inclús feia pólvora i tot! Ambdues coses les tinc oblidades. Qui sap, potser hauria de recuperar-les, no?

Darrerament només els casinos escriuen al meu bloc, i me l’omplen de spam. Tenia instal·lat un plugin que requereix que l’usuari tingui un navegador amb JavaScript per deixar comentaris i sembla que això funciona bé, però començava a tenir molt de spam als trackbacks, i és un pal anar-los esborrant.

Així doncs m’he instal·lat Spam Karma 2, que té bona pinta!

Si algú veu que el seu comentari no apareix, que m’ho faci saber, que no sigui que el plugin fa vaga de zel.

Aquesta és la foto d’un heroi. Un bomber parisenc sanguinolent rescatant a un pobre immigrant mig nu. La podeu veure a l’article del 20 minutos.

La mateixa foto tal i com surt al Periódico. A la Vanguardia té el mateix aspecte. I imagino que deu ser tal i com ha distribuit EFE aquesta foto, la foto de la notícia a tot arreu, de Dominique Bidet.

A l’edició impresa del 20 minutos és encara molt més evident aquesta taca vermella immensa a la cara del bomber. Se’m fa molt difícil pensar que un error d’impremta acabi arribant a la imatge que il·lustra la versió digital del diari.

Nota 6/9/05: Ara m’hi he fixat amb més calma i sembla com si haguessin pujat al màxim el contrast del canal vermell. Intencionat o no dóna aquesta sencació. Sembla una foto molt mal editada, podria ser intencionadament o per accident.

Com pot ser que determinades persones liderin opinió en certs camps dient bajanades majúscules?

Via bcnbits llegeixo que Cory Doctorow va dient que no és possible fer un DRM lliure (seguiu el que explica en Mor per tenir context). No és ètic, acceptable o tot el que vulgueu… però no possible?!?

No tinc massa idea de com està plantejada l’arquitectura del DRM, no m’he llegit cap documentació sobre el tema, ho avanço per endavant. Però tant és. Un sistema d’aquest tipus és una infraestructura criptogràfica i en un sistema criptogràfic ben dissenyat el sistema pot (i és desitjable) ser públic. El que no ho és són les claus. Així doncs jo obtinc un document i per poder-lo visualitzar necessito unes claus, que s’obtenen de la manera que sigui i això em permet desxifrar el document i interpretar-lo.

Quan el que es vol és controlar l’accés a un cert nombre granulat d’accions sobre el document podríem distingir entre dos casos: el que necessita de dades addicionals per completar l’acció i el que no. El primer cas és ideal (per exemple podria ser l’edició en alguns tipus de documents), per a poder restringir-ne l’accés, ja que només cal protegir-les criptogràficament i utilitzar el mecanisme que creiem més convenient per obtenir-ne la clau un cop autoritzat l’accés.

En el cas que no calgui més dades per realitzar l’acció, que és la majoria (desar un document, segurament imprimir-lo, etc…) llavors és imprescindible que el programa client actuï com el sistema suposa que ha de fer i que, quan pitgem al botó de desar document aquest digui alguna cosa així com “no teniu permisos per realitzar aquesta operació”.

Ens diu en Cory de que la comprovació de les restriccions a accions com cercar text en un llibre es poden desactivar molt fàcilment en el cas de programari lliure mirant el codi, modificant-lo i llavors recompilant-lo. Això és cert, però, no és igualment fàcil fer enginyeria inversa sobre un programa privatiu amb un desensamblador o un depurador i desactivar aquesta comprovació? Quants milers de programes privatius protegits no s’han craquejat d’aquesta manera? Us convido a que us passegeu per les xarxes P2P i hi busqueu DRM o alguna cosa similar, i en veureu moltíssims exemples. Mireu els PDF per exemple, les restriccions per imprimir, estant petades en programari propietari i en lliure (recompil·lant). No hi veig la diferència.

El que faran és tenir un projecte lliure, que qui estigui interessat en afegir DRM al seu dispositiu l’haurà de signar o el que faci falta. Serà més fàcil per a un fabricant de PDA o reproductors MP3 incorporar-ho, etc.

La resposta del món privatiu per intentar assegurar que els programes facin el que demanen les grans multinacionals de l’entreteniment i no els usuaris dels ordinadors és el Trusted Computing. Com en el cas del DRM, tampoc he llegit documentació del Trusted Computing, o sigui que no us agafeu al peu de la lletra el que explico. Si no estic equivocat, doncs, és una solució combinada de maquinari i programari que permet comprovar la signatura del programari utilitzat, i això permet assignar l’etiqueta de “s’hi pot confiar” a els diversos processos del nostre ordinador. Això es ven com la solució definitiva als virus, cavalls de Troia, etc… Un ús seria comprovar en línia si es pot confiar en un procés per realitzar operacions delicades. Una versió més radical seria no permetre l’execució de programes no signats, cosa que ja es fa en plataformes com les consoles de videojocs.

En un sistema tant complex com és un sistema operatiu d’un ordinador és molt més que dubtós pensar que això pot ser possible. Només cal trobar un error que permeti executar l’execució de codi per poder tenir una porta d’entrada per fer el que sigui. Ho hem vist ja en les consoles de videojocs.

Tinc experiència professional en la signatura de controladors de maquinari per Windows i en la de CSP (recordareu el famós rebombori quan Microsoft va introduir la comprovació d’una signatura a tots els elements de la CryptoAPI), com per saber que ja en aquests casos les comprovacions tècniques realitzades sobre el programari són nul·les. Tant és així, que inclús el projecte de programari lliure CSP#11 té un CSP signat per Microsoft que pot utilitzar un PKCS#11 qualsevol no signat. Això vol dir que és possible executar qualsevol com si fos codi signat només creant un PKCS#11 que faci el que nosaltres volem. Tampoc és massa difícil aconseguir que el sistema operatiu no comprovi aquesta signatura. En resum, aquestes signatures són sovint un tràmit burocràtic, i la burocratització d’aquests processos sempre es fa per un interès de controlar el mercat d’alguna manera o altra. Els documents necessaris per obtenir aquesta signatura a més, i ara especulo i no sóc advocat, podrien ser un mecanisme més per intentar que la responsabilitat sobre determinades accions que realitza el programari recaigui sobre els programadors i aquests no la desviïn als usuaris. Un cas clar podria ser el DeCSS, que elimina la protecció dels DVD.

A mi, particularment, el Trusted Computing em resulta força interessant. Se’n podria arribar a fer un ús molt correcte d’una tecnologia com aquesta. Els administradors de sistemes segur que hi estaran d’acord. Però el perill que s’utilitzi per controlar el mercat és molt i molt gran.

Tornant al punt de partida, però, jo coneixia Boing Boing de passada, però aquest en Cory Doctorow, ha entrat al meu univers amb dues aparicions esperpèntiques (1 i 2). No sé com una persona que diu aquestes coses pot arribar a fer que tothom l’escolti. No sé com és que ara estic escrivint d’ell al meu bloc.

Jo estic en contra del DRM, i em sembla força inútil perquè sempre es trencaran aquests sistemes, però això no vol dir que haguem de dir bajanades per defensar les nostres postures. Que estem en contra que algú faci una implementació open source de DRM? Doncs d’acord, critica’l per contradicció ideològica o el que vulguis, però no amb un argument tant estúpid.