Insinuacions i indirectes, quina gran fita de la comunicació. Dir sense dir. Donar a entendre el que no t’atreveixes a dir. O, simplement, dir-ho a poc a poc.

També entendre el que vols entendre. Veure-hi el que t’agradaria sentir. Donar-hi voltes fins a trobar-li aquell encaix. No saber si saps i recrear-te doblement en aquests pensaments, que són els que vols tenir.

I el millor: potser el que dius i el que entens és la mateixa cosa. O no. Però inclús en aquest cas, mentre es manté la incertesa, ets feliç.

This entry was posted on Saturday, February 19th, 2005 at 21:48 and is filed under Ximpleries, Filosofia barata. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.