En total desacord, en tot
Buf! Avui no puc fer com l’altre dia, que intentava criticar matitzant, apropant-me des de la distància. Potser no l’hauria de comentar, però ara que he fet l’esforç de llegir-me el darrer post de Quaderns doncs ho comento: és infumable, no ho puc dir d’altra manera. I a més no entenc la meitat del que diu, em sembla un munt de fils inconnexos sense cap objectiu.
Audiència i publicitat
En primer lloc em sorprèn moltíssim que les qüestions més importants, en quant als blocs catalans, siguin tres: com classificar-los, mesurar-ne l’audiència i introduir publicitat. Carai…. a mi em sembla que hi ha altres paràmetres molt més interessants als blocs: qualitat, relació amb els altres blocs, influència (que es mesura molt millor en cites que no pas en visites)…. etc… Han anat a buscar els paràmetres, per a mi, menys interessants.
Encara és més divertit quan t’expliquen que en el fons tot és una cadena encarada cap a la publicitat, ja que interpreten que la classificació serveix per segmentar els anuncis (hi ha frases com “[…] Abans, en aquest post veurem que tot l’esforç classificatori solament prepara el terreny a la publicitat. […]”) i l’audiència per pagar-los. O això entenc jo. O sigui: tot per la publicitat.
Per cert, que amb tot el tinglado aquest que parlen de la publicitat, encara no sé a què es refereixen, a la publicitat dels creadors de blocs (com quan diuen que ells volen anuncis per cobrar), a una manera de que els que ofereixen hostatjament gratuït cobrin? No entenc res….
I després em trobo:
La tercera opció, la publicitat, necessita una mesura fiable de l’audiència, tant qualitatitiva com quantitativa. Números que es pugui creure tothom. Una cosa similar al control de la difusió en els mitjans de comunicació. A partir d’aquí es comencen a complicar les coses.
Jo em pensava que això es solucionava agafant la publicitat d’un servidor controlat o contractat per l’anunciant. Així el que paga sap què paga i l’altre simplement compara si li paguen el que correspon, i si no doncs passa de posar l’anunci. Per què volem un ojd per blocs doncs? Em perdo alguna cosa?
Ja ens perdonaran els de la cofradia de la pell fina, però és il·lús creure que els números d’audiència se’ls creurà tothom si hi ha confiança. Al contrari, se’ls creurà tothom si tothom pot vigilar els altres, de manera que a ningú li surti a compte fer trampes.
No sé si m’he d’incloure entre aquesta cofradia (queda molt sectari), però se’m fa creure que hi hagués algú que proposés això que diuen, i menys si es refereixen a qui crec. Tot plegat ganes de ridiculitzar, imagino. Fent trampa, és clar, perquè posen en boca d’altres coses que no han dit.
Causa, efecte… Cerca, lejos…
No puc deixar-me de comentar la cita que fan de bcnbits, i comenten “Però això és una falsa disjuntiva, oi? Perquè si A = B, aleshores B = A. […]”.
En Mor deia a propòsit del fet que lamevaweb.info necessitava finançament degut al seu èxit:
Jo em pregunto si casos com el de lamevaweb.info són conseqüència que anem a la cua en innovació tecnològica o més aviat és justament el contrari: anem a la cua de la innovació perquè projectes com aquest no troben finançament.
Ei! No entenen que en Mor feia una relació de causa/efecte? Ostres… és que flipo. Òbviament és imprescindible identificar quina és quina. O em perdo alguna cosa? És que la veritat flipo…
És molt diferent que la causa sigui tecnològica o bé que la causa sigui cultural (que els nostres empresaris no assumeixen riscos, o que els nostres emprenedors no creuen en sí mateixos), oi que sí?
Tot són els diners?
Diuen:
Primer, no hi ha projectes desinteressats, sinó projectes que momentàniament no guanyen diners. Hem començat dient que els proveïdors de blogs són empreses de serveis d’internet.
Això sí que és divertit. La ofuscació pels diners és impedeix veure que d’interessos n’hi ha de moltes menes, i moltes vegades no directament relacionats amb els diners.
És clar que tots els projectes persegueixen un interès, tenen “un objectiu” s’acostuma a dir. Però d’això a que siguin diners. Mira el PuntBarra per exemple. Em sembla que en David s’ho ha currat amb més voluntat de servei i d’omplir el buit en la Internet en català que cap altra cosa.
Biblioteca empresarial Deusto: Volumen final, necesario y suficiente.
Flipo també amb les classes d’ADE:
Segon, introduir publicitat no hauria de ser un remei quan el projecte creix, sinó l’objectiu inicial. Hi ha tot un món de diferència en dir: “necessito posar anuncis perquè la cosa m’ha crescut molt i he de cobrir les despeses” (així no) i “vull fer una cosa tan gran que guanyi diners amb els anuncis” (així sí).
En conclusió, si no se sap vendre idees no hi ha inversors. Per a vendre-li idees a un inversor se li ha d’explicar com li tornaran els diners. Qualsevol altra cosa és la lògica del “ei tio, no tindries cent mil euros?”.
Encara sort que m’expliquen com presentar un projecte d’empresa! Jo pensant que havia de fer estudis de mercat, dissenyar productes, fer números, calcular riscos, ràtios financeres avorridíssimes, calcular recursos, organitzar tasques….. però era facilíssim! Només havia de dir publicitat. Perdoneu que ho ridiculitzi, però això sembla una classe de parvulari, és com explicar a algú el sentit dels acudits dels Morancos…
Un món diferent
Ara jo també dic, com en Pere fa uns dies, que viuen en un món diferent al meu: els blocs els medeixen per visites i no es fixen en cap paràmetre interessant, només sento que classificacions i rànquings i jo què sé què….. l’únic que els interessa són els diners i encara no sé en quin sentit… No entenc res de res.
Aquesta gent viu en l’Internet aquesta de “anem a fer pasta amb publicitat a portals i amb especulació en base a expectatives que mai es compliran”, que és la que va entremig de la “tot és de bon rotllo i gratis” (que segurament és la que es pensen que em crec jo) i la que hi ha ara, que més aviat és “anem a acostar-nos al consumidor, a diferenciar-nos de la competència, utilitzem Internet com una eina de màrqueting no convencional i per recollir informació” (que dóna la casualtitat que habitualment va lligada al concepte de gratuïtat, com a reclam, però òbviament és més retorçada que la “del bon rotllo”) .
Això en quant a la Internet comercial, és clar. Perquè encara existeix una Internet de pàgines personals i sense ànim de lucre que, per cert, davant la claudicació de moltes empreses, té una mala salut de ferro.
Ah! Però clar, imagino que jo sóc d’aquests al·lienats que em moc per pàgines webs frikis i es pensen que Internet és una cosa on tothom et regala coses perquè hi ha molts filàntrops…
Què faig perdent el temps d’aquesta manera?
P.S.: Sense tocar l’escrit, ara rellegint-lo, només volia dir que no pretenc ser groller ni res d’això amb Quaderns; aquest post ha sortit així fruit de l’espontaneïtat.