Avui he assistit a la presentació d’un màster/tesina a la UAB que porta un d’aquells títols de 4 línies que sempre duen aquests tipus de treballs “Estudi in vitro sobre l’efecte radioprotector de l’Amifostina enfront de les alteracions cromosòmiques induïdes per les radiacions ionitzants”. Un esdeveniment llargament esperat i molt emotiu per a mi.

L’Amifostina és un fàrmac creat com a radioprotector fa molts anys, que hauria de servir per protegir els teixits sans en pacients de càncer sotmesos a tractaments de radioteràpia, però que actualment s’utilitza només per prevenir la sequetat de les glàndules salivals en pacients de càncer de cap i coll, per manca d’estudis que demostrin el seu efecte radioprotector. Aquest n’és dels primers.

L’estudi in vitro, que és el que es presentava avui, ha representat una càrrega de feina brutal: 3 anys una sola persona, 17.000 cèl·lules analitzades (que vol dir comptar-ne tots els cromosomes, sinó es descarta, i buscar-ne totes les aberracions) i les corresponents mostres de sang, extraccions de DNA, cultius, extensions, tincions…. i també, per si no fos poc, com a part perifèrica del treball, estudi d’intercanvis de cromàtides i índex de proliferació.

La quantitat de dades brutes (totes analitzades i introduïdes a mà) era tal que el Microsoft Excel es penjava per manca de memòria (sort que Gnumeric sí que era capaç de gestionar-ho). Pàgines i pàgines de resultats i gràfiques. I llavors, encara el més difícil, interpretar-ho.

Al final la conclusió és que l’Amifostina sí que té un cert efecte radioprotector (no massa espectacular però sí significatiu estadísticament) i també s’ha detectat certs efectes interessants que crec que són novetats en la bibliografia de la matèria, com un increment de fragments cromosòmics acèntrics en mostres amb presència d’Amifostina que resulta força enigmàtic, però que es podria ser una dada positiva i tot.

I això només és la punta de l’iceberg: l’estudi in vivo en pacients reals ja fa temps que està en marxa i ja es comencen a tenir alguns resultats (tot i que, és clar, el seguiment de cada pacient s’allarga molt en el temps i això és un treball titànic).

Aquest treball, després d’anys de conviure-hi me l’estimo com si fos meu, almenys un bocinet. Gràcies a ell i sobretot a la seva autora, he après una mica de citogenètica, m’he passejat per laboratoris, he fet les meves pròpies extensions (que és una cosa així com servir sidra amb un gota a gota)… i ara segueixo tot el que té a veure amb la genètica.

Al final, després de l’exposició de rigor i un cop passada la preceptiva deliveració del tribunal, que ha estat ben curta, la valoració ha estat un excel·lent amb matrícula.

Felicitats Mar! T’ho mereixes.

This entry was posted on Thursday, February 24th, 2005 at 15:15 and is filed under Ciència. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.