Ja fa molt de temps que dic que aquí, a Barcelona, a Catalunya en general, estem instal·lats en el pessimisme. Llevat de moments puntuals d’eufòria és un sentiment que traspua per tot arreu.

Crec que la millor manera de mesurar l’optimisme d’una ciutat és mirar el seu dinamisme: un horitzó ple de grues, de comerços que obren i tanquen, de locals innovadors per sortir a la nit que no fa ni dos mesos que han obert, això és una ciutat optimista. Una ciutat caòtica. Una ciutat on es lloguen pisos i no es fan hipoteques a quaranta anys. Una ciutat on la gent no té por d’arriscar-se, on arriba gent nova i les coses caminen.

A Barcelona fa molt temps que a la nit no em sorprèn massa res. Estem instal·lats en les mateixes coses des del boom de la música electrònica. Els locals se saben la fòrmula i l’exploten fins l’extenuació davant una massa acrítica. Si està passant alguna cosa ara mateix, m’ho estic perdent completament. Sempre hi ha excepcions, per sort.

Moltes vegades he pensat que potser sóc jo. Potser m’estic fent gran, i perdo el tren o potser és una qüestió d’estat d’ànim personal, i no col·lectiu.

Però resulta que això es veu a molts més llocs: en el món empresarial hi ha un desànim evident en primer lloc davant la pèrdua de pes respecte Madrid, ciutat, que malgrat tot, està en millor moment anímic que nosaltres. Però això era només la única batalla que hem volgut lliurar; perquè en la batalla europea ja no hi vam ni participar (per molt que els polítics ens vulguin animar els nostres polítics amb exemples bonics no sé si les balances comercials els donen massa la raó) i la batalla mundial ja creiem directament que no va amb nosaltres. En l’empresa on treballo tota la feina comercial es fa a Madrid. L’empresa encara és aquí per raons purament personals i històriques. És l’excepció, aquí no hi ha res. La sortida fàcil és el sector terciari, però això no genera res, només és supervivència. Això o produir per al mercat interior. Cap ambició.

En turisme encara vivim de aquellos maravillosos años d’eufòria. Aviat s’acabarà la fòrmula, i què hi ha de nou? Explotem el mateix, ara més i millor. Però què oferim de nou perquè algú que ja ens hagi visitat hi torni?

I en política, aquesta setmana s’ha vist clarament la mediocritat que ens envolta. El desànim va fer que els partidaris dels convergents els retiressin el suport a les urnes. I aquella trempera que gastaven els progres fa uns anys s’ha esgotat en menys d’un any amb la dura realitat del que ens envolta. Foc d’encenalls tot plegat. Per si fos poc, els indepes també han cremat els cartutxos a la vegada que progres i alternatius amb una actuació penosa al govern, mentre els pijos es col·loquen a les empreses dels papàs i els patrioteros treuen foc pels queixals. I el pitjor és que s’ha esgotat tant ràpidament que no ha donat temps a que els altres es recuperin i estirin del carro. I del 3% ja ni en parlo perquè sembla que arribi just per rematar-nos quan ja estem a terra. Tots sota mínims.

El Fòrum va ser un fracàs total. Un intent de superar aquest desànim que es va fer fatal. L’objectiu havia de ser recuperar l’optimisme. Ni reurbanització de res, ni nombre d’assistents, ni turistes ni hòsties. La culpa no és només del projecte, aquí ningú va ajudar gens. A ningú no li fa il·lusió que li posin sèrum quan està a l’hospital. Aquest Fòrum era sèrum i es veia d’una hora lluny. Si ens ho haguessin amagat una mica més potser hauríem picat. Vaig intentar il·lusionar-m’hi, us ho asseguro, però la realitat és ben tossuda. No es pot lluitar contra-corrent. Sempre tutel·lats pels governs, que ens han de venir inclús a pujar la moral amb un festival cultural lleugerament exuberant.

Aquest sentiment negatiu té alguna cosa de global, no diré que no. En Pere, per exemple, ens parla sovint del pessimisme francés. Els tòpics serveixen perfectament: la societat es mou molt ràpidament i no sabem on anem. Els mecanismes de poder es mostren cruament sense cap vergonya i la única sortida és el cinisme. La possibilitat d’accés a molta informació porta sovint associada una pèrdua d’idealisme. Coneixem molt bé com funciona el món i això ens fa sentir impotents. Tot és relatiu, tant que no podem creure tots en el mateix a la vegada. Veiem a la televisió com assassinen persones, en directe, sense poder-hi fer res. Ens posem la cuirassa per protegir-nos i ja ho podem mirar sense immutar-nos. Això crea frustració. Molta. I escepticisme. I, pitjor encara, cinisme.

Però a escala local (i aquí l’eslogan alterglobalitzador pensa globalment i actua localment funciona perfectament), què collons estem fent? Jo vull veure gent llançant-se a la piscina, gent arriscada. Estem tant cansats de buscar-nos la vida i especialitzar-nos en un món tant competitiu que als vint-i-poc ja som uns vells que només volem seguretat. Som una generació de cagats (i jo el primer).

Hòstia! Fem un cop de puny sobre la taula! I mengem-nos el món. Els altres ja en seguiran si poden!

Potser m’he aixecat amb el peu esquerre i ho veig tot negre avui…. Sort que ha nevat i veure-ho tot tant blanquet des del tren m’anima una miqueta. En els temps que corren s’ha de viure de petites il·lusions.

This entry was posted on Monday, February 28th, 2005 at 14:45 and is filed under Cultura, Actualitat, Filosofia barata, Empresa. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.