Sant Medir (i 2)!
Com m’agrada aquesta festa… que com una espècie d’explosió que surt del no res i que dura el que dura, no res també (o tampoc). Una multitud boja pel preuat premi del caramel (la resta ja només se’n recorden els de les colles).
Avui més d’un deu haver pensat si posar el paraigües cap amunt o cap avall, ja que just passades les vuit el temps ha fet un avís que després no s’ha atrevit a consumar, però ha estat just perquè tots patíssim una miqueta per que al final la metereologia no ens jugués una mala passada.
Aviat he quedat amb en Xevi, que ha resultat ser un campió de l’especialitat; explotant al màxim les velles tàctiques d’en Martí - dirigir-se a les dones de quaranta o cinquanta anys i dir-los que són “les dones més guapes de tota la Vila” - o també la més tradicional d’anar directament amb la bossa a que l’omplin, que no per descarada és menys efectiva. És clar que en Xevi aportava les seves variacions de collita pròpia a aquestes estratègies: em deixava a mi al càrrec de la bossa i ell ja hi anava amb les seves mans buides, enormes. Sembla que des de dalt dels camions tota aquella gent devia pensar: “pobre noi, encara no té caramels”. I funcionar, funciona. A grapats s’ha anat omplint la bossa.
També funciona atabalar als pobres nens. Dir-los: “posa’n allà allà” i quan està desconcertat perquè no sap on li senyales la bossa i li dius “aquí aquí”. No sé com s’ho fot, però apa! Més i més! I la bossa ja pesava alguns quilos.
És clar que quan apareix la figureta ni tant sols els nens s’ho pensen. No s’estan d’hòsties. Si no fos que el tenen protegit qui sap què passaria. No tinc ni idea d’on deu venir això de tustar l’homenatjat… algú ho sap?
Tampoc us penseu que només s’hi tiren caramels. També hi ha timbalers, gaiters, cavalls… Bé, i romeus i romeves, és clar. I entre tant adult fent de nen tot caçant (per dir-ho en gironí) caramels també apareix algun nen fent tasques suposadament d’adult, tot participant activament en la festa. Mireu com toca el timbal aquesta nena! A ritme! Sens dubte l’estrella de la desfilada!
I al final a sopar a casa en Martí que ens s’ha currat uns rogers (molls pels barcelonins) boníssims! Pim pam pum! Fins l’any que ve.
Nota 4/3/05: Per fer una mica de cultureta sobre l’origen de la festa i tot això llegiu el bloc de l’Enric Borràs. A mi de petit m’havien explicat això del pagès (però jo ja no recordava si eren cols, faves o què) però això del guariment ja ni idea.
Nota 7/3/05: La meva mare opina que el del timbal és un nen i no una nena. Quan li pregunto com ho veu em diu: pels ulls. Jo no ho sé veure així… Però potser sí que és més un nen que una nena.