Molta gent ha dit que la ignorància és la clau de la felicitat. O la ingenuïtat diuen uns altres. Qui diu això, òbviament, pensa que ell mateix no n’és pas d’ignorant. Imagineu-vos! Té ni més ni menys la clau del tresor humà més buscat! Per tant, són tots infeliços. O sigui que ja té tela que el secret de la felicitat me l’expliqui algú que no l’ha viscuda mai. Encara em pregunto com la reconeixen en els altres.

Normalment qui diu això en el fons el que fa és excusar un fracàs personal (o és que algú vol ser infeliç?) amb quelcom insalvable - la seva innata intel·ligència i curiositat, probablement el valor que ells mateixos consideren més important -, caient en la immodestia més absoluta, de pas.

Això sí que és ser un ignorant de la vida!

Nota: Això queda així una mica estrany perquè formava part d’un post més llarg sobre què em fa a mi feliç, però m’ha fet vergonya penjar-lo (i tampoc és res massa original) i l’he retallat fins deixar-lo en aquesta paradoxa, que sempre he trobat que era molt divertida.

Nota 2: Sí, sí… és força patillero, no ho negaré…

This entry was posted on Monday, March 7th, 2005 at 09:43 and is filed under Ximpleries, Filosofia barata. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.