Acabem de tornar amb en Martí de veure en McCoy Tyner Trio pel festival de Jazz de Terrassa a la Nova Jazz Cava…. brutal… no hi ha paraules. Ja em perdonareu si tot això que explico sembla que estigui escrit ben tard de matinada i amb un cansament més que considerable: de fet és el que hi ha.

Jo, la veritat, és que no havia anat mai encara a un concert de jazzeros de primera divisió (com a màxim de segona), i menys al d’una llegenda vivent com McCoy Tyner, que als seus quasi setanta anys i amb una veu d’aquelles de bourbon encara toca el piano de conya… què dic! El toca millor.

McCoy Tyner Trio són tres, òbviament, l’homònim al piano, en Charnett Moffett al contrabaix i Eric Kamau a la bateria. Cadascú al seu paper: McCoy Tyner és l’estrella consagrada… Charnett Moffett és el jove que destaca, un virtuós que ens ha deixat bocabadats tota la primera part del concert i Eric Kamau és elegantíssim a la bateria, una passada.

El concert ha començat amb en McCoy fent el pedal a en Moffet, que s’ha lluït de valent: amunt i avall, amunt i avall, slaps a tort i a dret, ara amb arquet ara sense…. Sempre molt atent perquè si en McCoy s’arremangava les mànigues, en Moffet, conscient del seu paper, l’acompanyava sense cap problema.

A la segona part del concert, i després que l’afinador posés a punt el piano, amb la cosa ja supercalenta, en McCoy ha agafat les regnes. No sé com descriure-ho llevat d’uns adjectius genèrics: brutal i fantàstic… Ara acompanyant, ara protagonista, ara tendre, ara incisiu, ara contundent, ara fred i matemàtic, ara ràpid, ara cubà, amb sentiment…. tots els registres.

S’ha tret un tema ell sol al piano, delicadíssim, que ens ha deixat a en Martí i a mi bocabadats, entendrits, amb les llàgrimes a punt de saltar i tot… Un tema d’aquells que, si no estàs enamorat, en surts segur.

La Nova Jazz Cava és prou petita com perquè en Martí, a la mitja part i camí del lavabo, pogués saludar en McCoy Tyner amb un “Master, a pleasure” i perquè al final ens poguéssim fer fotos amb en Moffet, aquest fantàstic contrabaixista que ha resultat ser força tímid, i no ho semblava a sobre de l’escenari.

This entry was posted on Thursday, March 17th, 2005 at 04:34 and is filed under Cultura, Festa, Música. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.