Dead Can Dance a l’Auditori, acabo de veure’ls. Si us agraden potser passeu a un altre post.

Primer de tot confesso que no els coneixia, o sigui que no puc apreciar subtileses d’aquesta gent, o no estic esbiaixat… com preferiu. No m’ha agradat però m’hi he divertit deixant que se m’anés la bola aclarint les meves idees sobre què passa amb els instruments sintetitzats, quan els músics són només intèrprets i no aporten res a l’obra, etc…

Us recordeu d’aquelles joguines que hi havia quan erem petits que era com un cotxe que li podies programar quants passos feia endavant, a la dreta o a l’esquerra; per fer-li fer tot de rutes? Jo en tenia un.

Doncs ens intèrprets de Dead Can Dance són més o menys el mateix. Són una sèrie d’autòmats MIDI - bé, en aquest cas cyborgs - preprogramats amb la música d’algú que no fan més que l’execució mecànica i absolutament freda d’aquella partitura. No aporten més que un sequenciador electrònic.

Se suposa que els concerts tenen un seguit de qualitats que els fan diferents d’un disc. Per exemple, la complicitat dels intèrprets i el públic, potser un punt d’improvització, potser un so més directe, menys produït, o en el cas d’instruments no amplificats doncs una textura del so diferent (com si vas a veure una orquestra). Cap d’aquestes coses ha estat present avui a l’Auditori (llevat potser d’un públic molt fan, encara que era d’anada i no de tornada).

Resultat, que entre intèrprets MIDI - freds i perfectament sincronitzats a tempo - i els instruments també MIDI que feien servir doncs quasi que el que tens és escoltar un disc amb el magnífic equip de l’Auditori. El millor de la nit: quin so que té aquest equipament!

Sovint dic que m’agrada la música electrònica, defensant-la dels que diuen que és rígida o prefabricada, perquè és l’obra d’un sol tio. Això està molt bé quan el directe l’interpreta aquest tio i, encara que porti coses pregravades, pot anar introduint coses a sobre d’allò i es deixa una mica de marge per jugar.

Però això és horrible! Perquè sembla música d’un sol tio que li diu als altres: tu fes això, tu fes allò altre…..I aquells ho repeteixen pulcrament. No poden canviar res durant l’actuació. Però clar, com poden fer que soni viu sobre un esquema tant rígid? Si a banda els arranjaments no poden ser més minimalistes (i quasi diré cutres): tres percussionistes que junts feien el que d’altres poden fer sols, les guitarres i el baix es quedaven a la mínima expressió, i els teclats una successió d’acords ambientals.

I a més la cantant canta bé, però tampoc cal tirar-hi coets… a banda d’estirabots cèltics, modulacions o com se diguin, aquesta tia, amb veu de mezzosoprano crec (però no em feu massa cas que jo d’aquestes coses de la vaig ben peix), doncs no m’ha emocionat massa.

Clar, amb aquest panorama, òbviament només hi ha la possibilitat de tocar-ho exactament com s’ha concebut. I per això, quasi que prefereixo un disc.

A banda que aquesta música celta de minaret tampoc no és el que més m’agrada que diem. Però com que sóc molt reticent a fer creu i ratlla a un estil com a tal, prefereixo intentar valorar-ho dins les convencions del gènere….

El públic sí que era divertit. Una munió de satànics i gent amb barrets d’ala enorme, noies guapíssimes en túnica…. d’allò més vistòs. No sé d’on surten. Hem imaginat que es disfressen per l’ocasió i que no és la seva indumentària habitual… però qui sap….

Així doncs un públic que sabia perfectament - i li agradava - el que anava a veure; assidus imagino de les seccions de B.S.O. dels grans magatzems, que ha identificat dos temes amb un sol acord de teclat i que ha aplaudit fins a no poder més a la primera mitja part.

Per primer cop a la meva vida, crec, una massa enfervorida es posa a aplaudir i jo no entenc res. Ja no és que t’agradi més o menys, directament no entens com tothom es pugui tornar boig. I si no fos perquè erem dos potser hauria estat l’únic…

En sis dies, de banda a banda de l’univers musical, situats a les antípodes un de l’altre, de McCoy Tyner a Dead Can Dance.

Nota: No hi ha fotos perquè m’han obligat a deixar la càmera en el primer servei de guardarroba per càmeres que veig en la meva vida. Que els fan por les fotos amateurs en blogs? Tant poca confiança tenen en les crítiques?

Nota 2: A la Vanguardia fan una crítica totalment oposada a la meva. És clar que en Mingus està molt emocionat pel grup i del concert explica poca cosa…

This entry was posted on Wednesday, March 23rd, 2005 at 01:53 and is filed under Música. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.