Més grues
Pessimisme col·lectiu ha estat el post que ha tingut més èxit del meu bloc, per ara; que vol dir que és el que més persones m’han comentat en el món dels àtoms (com diria en Pere). Fins ara tothom amb qui he parlat hi estava força d’acord. Molts es sentien igual o, en llegir-ho, s’hi van sentir identificats. Imagino que els que no ho estan s’abstenen de dir-m’ho. Hi ha qui em pregunta si és que estic deprimit o alguna cosa així… però no. La veritat sigui dita, vaig escriure-ho perquè ho penso el 100% dels dies, però, a més, aquell dia concretament estava un pèl delicat per temes personals perfectament superats que no vénen al cas. Encara que vegi el món en general deprimit, jo puc adoptar una actitud personal optimista. D’això vull parlar. D’això volia parlar però no tinc prou temps ara i ho deixo per un altre dia.
Ahir vam improvisar un sopar amb en David en un restaurant d’aquests fashion del Borne (així anomenen aquests restaurants el seu barri). Jo me’n cardo ara però bé que m’agraden… només si cuinen bé però… que una merda de menjar ben embolicat segueix essent una merda de menjar. A veure si el públic barceloní se n’adona d’això d’una vegada i es deixa de tanta ximpleria.
És clar que una de les coses que m’agrada de la ciutat és el punt d’esnobisme que té, que és la manera que tenen els desconeixedors de les tendències d’intentar seguir-les. Bé, l’esnobisme no és que m’agradi com a tal, sinó com a símptoma que les novetats, a Barcelona, tenen prestigi. La gent que no és autèntica o no està al cas segueix només l’estètica i no acaba de valorar la resta, tot caient en aquests errors. Això s’ha de respectar, perquè si no hi fossin, aquestes coses no tindrien públic i vestiríem tots pantalons de pana i camises de quadres, cosa que algú argumentarà que és més pràctic però és insufriblement avorrit. Ajuden a crear indústria interessada en explotar aquests valors, en definitiva.
Caram! Això m’ha sortit, pel cap baix, elitista que t’hi cagues. Però jo també em considero part d’aquests que no s’assabenten de res, o sigui que així ho esmeno ara i quedem tots plegats a l’alçada del betum.
La qüestió és que en David i jo vam xerrar de moltíssimes coses, algunes de les quals us produirien una curiositat morbosa tal que m’abstinc de comentar-vos-les per la vostra salut mental i en benefici del meu sentit del ridícul (i probablement també el d’en David). Una d’aquestes coses és tot això que deia en el post aquell que Barcelona (el nostre entorn en general) està apalancadíssima, les grues que només fan urbanitzacions i tot això. He de dir que això de que “el dinamisme d’una ciutat es veu en la quantitat de grues que hi ha” no és una frase original meva, encara que ara tampoc sé a qui atribuir-la i quasi que si me la voleu atribuir jo seré feliç (quin ego el meu). Però això no val per les grues que hi ha a Andorra eh! Que és un símbol només. És una d’aquelles coses que vas agafant d’aquí i d’allà i que al final modifiques, ho fas quadrar amb tota la resta de coses que penses i ho fas teu. El pensament funciona com el programari lliure en això (bé, potser millor fer la comparació al revés).
En aquell post no explicava massa les raons per les quals jo crec que estem així, era una descripció ràpida més aviat. Però si apuntava alguna raó, aquesta es podia aplicar globalment, i no només a casa nostra. I no sé si realment el món en general està deprimit. A mi em sembla que potser una mica sí, però evidentment a alguns llocs més que a d’altres.
I això és interessant, per què en alguns llocs més que en alguns altres? Jo això ho atribuiria a una crisi ideològica que ens afecta més a nosaltres, perquè nosaltres creiem més en les idees que estan en crisi. Quan dius això sona a absoluta obvietat, a tothom ho sap això o a que coi faig escrivint 2+2=4 al meu bloc… o sigui que deu ser una bona base (he he… això sí que és una forma rigorosa de raonar).
I quines són les nostres idees? Doncs tenim els conservadors de cap a la dreta i els conservadors d’una mica més a l’esquerra… tots apoltronats, tots amb uns ideals que potser ja comencen a fer una mica de pudor de florit… Probablement aquí ens convingui ser un pèl més pràctics, no creieu? Que discutir-ho tot des dels ideals sempre és complicat, perquè al final tot es redueix en creure o no creure. I si no esteu d’acord amb això doncs poseu-vos a discutir sobre l’eutanàsia amb algun resident del Vaticà.
Tot això està resultat molt dispers, i és que ho estic una mica, faig servir aquest post per aclarir idees i un altre dia ja les explicaré. Només diré que per mi tot això lliga perfectament amb el que diu en Pere en aquest post.
Originalment volia parlar de quina actitud personal adopto jo davant de tot això però me’n vaig a un sopar amb uns amics (que forma part d’aquesta actitud) i no tinc temps de escriure-ho ara… Un altre dia!