Fer-ne és un dels meus hobbies. Hi ha gent que col·lecciona vitoles, compta rengleres de formigues o col·lecciona amants. El meu, a banda d’acumular aficions i no desenvolupar-me mai cap del tot, cosa que hauria de ser considerada un hobby en sí mateixa - o una rucada -, és polemitzar, encara que sigui a costa de sostenir opinions que no són exactament les meves, o inclús totalment oposades.

Fins aquest cap de setmana, dins de la multifacetada temàtica televisiva d’aquests dies - que, paradoxalment, ha repercutit indirectament en el consum de telefonia mòbil - vaig veure un reportatge interessantíssim que feia olor a florit, i que ja temia que la longevitat papal el jubilés sense fer el bateig de foc, davant l’adveniment de la tel·levisió d’alta definició.

Amb aquest reportatge - llums i ombres (periodistes en mode hub!), visca lo social, avall la moral (la pluralitat m’espanta!) - queda demostrat que la caixa tonta sí que és didàctica, o no tant tonta, o, almenys, que no diu tantes ximpleries. Vaig aprendre que un advocatus diaboli (oficialment promotor Fidei) era la persona, que en el procés de canonització d’un beat sant potencial es dedica a comprovar que el solicitant (és clar que no s’acostuma a fer personalment des del Cel sinó cendint els poders a algun agent) sigui adequat. El mètode, que és el que imagino li atorga el nom (si no és això és que estic poc perspicaç), és el de cercar totes les objeccions possibles, que és el que farien els del soterrani si no fos que aquests no estan per protocols vaticans i prefereixen estar constantment d’orgia (Albertí: subs. f. Festí disbauxat. Aristos: sus. f. Fiesta dónde se come, de bebe y reina el desenfreno.).

Es veu que el recentment traspassat guia espiritual de l’Esglèsia Catòlica (que aquests dies m’han recordat de quan anava a un col·legi farcit de sotanes que ve de katholou, universal en grec) es va adaptar molt bé als temps que corren, i va decidir suprimir-los al 1983 tot augmentant la productivitat de canonitzacions en un 2000%! (de 98 de tots els seus predecessors al segle XX, a les 500 que va fer ell solet). Reduir la qualitat per augmentar la productivitat és més vell que l’anar a peu i obre la porta a la beatificació de la nostra particular icona de les smart shops.

This entry was posted on Thursday, April 7th, 2005 at 02:41 and is filed under Ximpleries. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.