Acabo de llegir el post del meu amic Pere i m’agradaria matisar una mica el que diu sempre des del desconeixement que una persona de formació tècnica té dels conceptes acadèmics del món de l’empresa. Però no hi ha res com no saber-ne d’un tema, tirar-se a la piscina i que els altres et corregeixin per aprendre. I els blocs són perfectes per fer-ho.

En la meva opinió, el problema de fons és la cultura europea que la innovació la impulsa l’estat. Això té moltes vessants: una seria la dels grans projectes que ens comenta en Pere. Aquests grans projectes molt sovint són necessaris. És molt bonica la història del garatge que acaba en una empresa de dimensions descomunals, però els grans projectes amb forta inversió són importants també.

El que passa a Europa és que moltes vegades aquests projectes es deixen a iniciativa de l’administració pública. El resultat d’això és els projectes es realitzen molt més lentament, per tota la burocràcia, que són més conservadors en quant als objectius (són diners públics), que les empreses els realitzen com a servei i llavors no es reutilitza tota la innovació de la mateixa manera que si l’empresa el desenvolupa per ella mateixa i després el vol rendibilitzar al màxim en altres aplicacions, en altres àmbits, exportant el producte…. A més a més, quan el projecte assoleix els seus objectius es converteix en un mamut immutable i no evoluciona. Segurament d’aquí poc temps podrem posar com a exemple d’això la digitalització dels fons culturals europeus, fruit de la Googlefòbia de la BNF. Tant de bo tots aquests que tant ens fan exasperar ens facin callar la boca de la forma més efectiva de la que ho podrien fer: alliberant aquests continguts amb llicències que realment facin que aquesta inversió no sigui llençar els diners.

I no només això, sinó que altres coses que també passen és que no hi ha empreses de capital risc, que les nostres empreses són poc valentes, que decideixen les coses molt més lentament que a l’altra banda de l’Atlàntic (els fa falta molts informes i molta seguretat per fer qualsevol pas) i que moltes vegades no fan inversió en innovació si no és que obtenen una subvenció pública. Una altra vegada l’administració com a motor de la innovació. Però aquestes subvencions moltes vegades triguen massa temps a valorar si es concedeixen o no, i això obliga a les empreses a decidir si els comencen o no abans de saber si els han concedit fons, i les nostres empreses són d’una manera que si han de finançar els projectes en la seva totalitat molt sovint decideixen dedicar-se a les seves coses i deixar la innovació per als altres.

De vegades també tenim tendència a que les nostres empreses siguin una mica massa petites, PIMES més de la P que de la M, cosa que els impossibilita dedicar massa recursos a la inversió o inclús a preparar tota la paperassa de demanar subvencions públiques i, especialment si aquestes subvencions es van a buscar a Brusel·les, a més a més, necessitarem un projecte gran presentat conjuntament amb multitud d’actors de diversos estats, cosa que sovint és difícil per a una empresa petita.

This entry was posted on Sunday, May 1st, 2005 at 23:04 and is filed under Empresa. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.