M’agrada llegir el bloc de l’Anna, creació filosòfica, que sempre és molt didàctica. Ahir parlava de la clonació i l’experimentació amb embrions, un tema apassionant.

Jo sóc favorable a permetre l’experimentació i tampoc tinc cap problema amb permetre la clonació amb finalitats reproductives, encara que ho trobo una autèntica ximpleria.

En primer lloc, els clons, tal i com ens els plantegem no són més semblants entre ells que dos germans bessons monozigòtics. Al contrari, per moltes raons:

La primera és perquè el nostre fenotip (el conjunt de les nostres característiques), tot i estar sobretot influenciada pel nostre genotip (el conjunt dels nostres gens) també hi ha molts altres factors de l’entorn que el determinen. Hi ha experiments fets amb bessons que han crescut separadament i coses per l’estil que demostren que són molt diferents. Imagineu si jo faig un clon meu que en comptes de néixer en ple segle XX neix al XXI!

A més a més, la informació genètica en la majoria de casos en els que es parla no és exactament igual, ja que obliden que els nostres mitocondris també tenen ADN. Aquest ADN mitocondrial ve de l’òvul matern, o sigui que la informació del meu ADN mitocondrial segurament s’assembla molt, excepte possibles mutacions, a la de la meva àvia de part de mare.

Per cert que això (i la infidelitat) és el que fa que en les proves forenses d’ADN sempre es demani mostres de la mare i no del pare… i facilita molt la tasques forenses en casos com les de les Abuelas de la Plaza de mayo, ja que compartirien només un 25% de informació genètica amb els néts, però comparteixen quasi un 100% de la informació genètica mitocondrial.

Doncs bé, quan es parla de clonació, normalment no es té un òvul de la mare del clonat per fer el clon. I encara, que jo sàpiga, no s’ha introduït l’ADN mitocondrial en un altre òvul, o sigui que aquest ADN és el de la donant de l’òvul i no idèntic a la persona o animal clonada. En resum, que són més diferents entre ells que dos bessons.

Finalment, també hi ha un altre problema: l’escurçament dels telòmers. Els telòmers són les parts de l’extrem de les cadenes de DNA, que tenen seqüències molt repetitives. En les cèl·lules eucariotes (les que tenen nucli, i les nostres són d’aquestes), quan es replica l’ADN sempre es deixa de copiar el final de tot. Això fa que s’escurcin. Si no hi fossin perdríem informació important, però quan i són només s’escurcen.

Els telòmers es fan més llargs en presència de telomerasa, però aquesta només és activa en cèl·lules germinals. És a dir, quan naixem tenim uns telòmers superllargs i a cada divisió de les nostres cèl·lules es van escurçant.

Quan els telòmers són massa curts tenen problemes de creixement cel·lular, o fusió entre cromosomes o inclús poden provocar l’apoptosi cel·lular (una espècie de suïcidi de les cèl·lules). Hi ha molts problemes d’envelliment que estan relacionats amb aquest tema. S’estan utilitzant tècniques com la teràpia gènica per intentar resoldre aquest tema, però encara no és una situació que s’hagi solucionat ni molt menys.

Si clonen a un individu de 40 anys, l’ésser clonat, quan tingui 20 anys, tindrà una edat cel·lular de 60, cosa que li provocarà problemes d’envelliment. La mateixa ovella Dolly (que per cert la van anomenar així per la Dolly Parton, ja que la van clonar a partir d’una cèl·lula de glàndula mamària) va patir molts d’aquests problemes i es va morir molt jove.

La clonació, juntament amb entendre els mecanismes de l’especialització cel·lular, obre portes a aconseguir crear òrgans in vitro a partir de les nostres pròpies cèl·lules, que no generen cap rebuig en trasplantar-los perquè el cos no els percep com a un agent extern, i coses per l’estil que semblen llunyanes però acabaran arribant. I a mi em sembla una ximpleria dir que hem de perdre el temps desenvolupant tècniques per tornar la totipotència a una cèl·lula ja especialitzada (seria com agafar una cèl·lula qualsevol nostra i convertir-la en cèl·lula mare) perquè hi ha el tabú a clonar. No veig massa diferència entre una cosa i l’altra i em semblen tabús filosòfics fruits de discussions tant abstractes que perden la realitat de vista.

M’ha agradat molt la referència que fa l’Anna de Huxley i de la pel·lícula GATTACA, que a mi també em va agradar molt. Per cert, una curiositat molt coneguda, però no per tothom: les seqüències de DNA estan formades per bases de quatre tipus diferents (adenina, timina, citosina i guanina) que es representen per la seva primera lletra. GATTACA és una seqüència arbitrària d’ADN que sonava bé.

Molt més allunyada de tot això però amb un cert rerefons de la influència de la genètica en un hipotètic futur (més probable que que el món de GATTACA), darrerament m’ha agradat la pel·lícula code 46 també… Passareu una bona estona, segur.

This entry was posted on Sunday, June 12th, 2005 at 16:49 and is filed under Ciència, Formiguer. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.