Sembla que marqui l’Anna, però no, és simplement que ha tocat els temes que m’interessaven en aquest moment abans que jo. Ara fa una mica de resum de “El negre futur de l’era digital”, documental del qual vaig veure un tros dissabte passat, amb indignació a trossos, i interès en d’altres.

Aquest documental em va semblar tant pessimista! Dic pessimista entenent que perdre la memòria històrica del nostre temps és una cosa negativa, com donaven per suposat al documental… en aquest cas hi segurament hi estic d’acord però, com diré més endavant, jo assumeixo que només perdrem tota aquesta informació si hi ha un cataclisme, llavors immediatament em ve al cap: “i quina importància té conservar tot això si hi ha un gran cataclisme”… però és un estirabot, ho admeto.

En primer lloc, trobo molt curiós que es digui que de la nostra època no en quedarà res, comparant-la amb èpoques passades. Em fa gràcia, perquè quan es diu això tinc la impressió que m’estan dient que en tenim molta cosa d’èpoques passades! Perquè tot seguit em parlen de cartes que es perdran o cintes de vídeo casolanes que no perduraran, i em qüestiono on coi és l’equivalent de la cinta de vídeo casolana d’un camperol de l’Edat Mitjana.

La segona cosa que em ve al cap és la següent: per què sempre que es parla de fer perdurar informació es dona per suposat que hem de trobar un suport que duri tot el temps que la volem mantenir? La gràcia de la informació digital no estava en que es podia copiar i així canviar de suport fàcilment?

Accepto, per exemple, que si hi ha un cataclisme o alguna qüestió d’aquest estil, sigui necessari que la informació es mantingui, per exemple, en absència d’energia elèctrica durant molts anys… però si hi ha una certa continuïtat (l’equivalent de la continuïtat que hi ha hagut en la conservació de llibres en biblioteques és suficient… amb totes les crisis que hi ha hagut durant tot aquest temps) doncs em sembla força improbable que no es puguin anar renovant aquests suports.

El que està claríssim és que el que no podem fer és desar les dades en un suport i aquest a l’armari! Llavors sí que anem malament! Com a mínim hauríem de treure’l de l’armari de tant en tant i anar-lo copiant a un altre lloc. I tenir-ho duplicat a diverses part del món (crec que hi ha una norma ISO i tot que diu que has de mantenir les còpies a un mínim d’1 Km entre elles, perquè interpreten que els desastres són inacceptablement més probables a una distància inferior…. em sembla que si assegureu informació és una de les coses que us demanaran)…

Llavors deien que, suposant que les dades perduren, era molt probable no saber-les interpretar. He de dir que això sí que em sembla una gran estupidesa… Aprofitaré primer per fer apologia dels formats estàndards, oberts i documentats; també del programari lliure, etc…. I un cop aquí diré, que algú s’imagina que desarem tot d’imatges amb JPEG, per exemple, i ens oblidarem de deixar un document, en text pla mateix, descrivint-lo?

El que passa que l’especialització del treball d’avui en dia, i l’evolució de l’arxivística i la bibliologia (no sé quina de les dues) potser fan que molts d’aquests especialistes no sàpiguen prou com funciona la cosa dels bits. Imagino que quan veuen la representació binària o hexadecimal d’un fitxer s’espanten.

Però ara imagineu que sou una forma de vida intel·ligent i que el vostre present té lloc cap al quart o cinquè mil·leni del calendari gregorià; que no hi ha hagut una transmissió directa de la llengua o de la cultura del nostre temps i no coneixeu ni l’alfabet ni la representació binària. Imagineu que us trobeu unes restes arqueològiques insòlites: una carta, escrita a mà per posar-ho fàcil, i la mateixa carta en uns i zeros, per exemple gravada algun lloc.

Vosaltres creueu que per aquesta forma de vida hi ha cap diferència en desxifrar què és una A o una 00010001 (que és una A en codificació ASCII)? Tant bon punt entengui que els bits els solem agrupar de vuit en vuit, que ho entendrà ràpidament per la redundància de patrons, doncs no trobarà diferent una cosa de l’altratens. En el primer has d’interpretar que els espais separen les unitats. En el segon veus que es repeteixen moltíssims 00100000…. I anar fent! I potser és més fàcil i tot! Perquè una A quasi sempre es representa de la mateixa manera en bits, però si l’escrivim en un paper o l’imprimim, hi ha tantes representacions com tipografies, i si no coneixes l’essència del símbol, no sempre és tant clar que la lletra és la mateixa. O sinó pregunteu-li a algun amic occidental que estigui aprenent àrab… a veure què us diu de l’escriptura!

I aquests documents de text, són les claus per interpretar la resta…. No ho veig ni improbable ni complicat. I un cop descrits els formats lògics desxifrar-los és qüestió de paciència.

Coi, si el primer que fem tots quan fem un backup és posar un README amb una petita descripció del que hi ha… Seria impensable que algú que pretén desar el coneixement de tota una època no ho fes.

Que es perdran moltes filmacions de vídeo i fotos de la gent del carrer? Però és que conservem els dibuixos o les representacions artístiques de la gent del carrer (o la gent de l’era) de l’Edat Mitjana?

Com si a les generacions futures els hagués d’interessar el volum d’informació íntegre que generem nosaltres! Potser que els fem un resum! Som tant prepotents!

This entry was posted on Wednesday, June 15th, 2005 at 20:31 and is filed under Societat de la Informació, Formiguer. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.