Com un nen
Després d’unes ferotges i merescudes crítiques a la ridícula qualitat dels meus intents de mantenir aquest bloc estable dins de la gravetat, em disposo a matar el pacient perquè no pateixi baixant el llistó encara més. Recuperant retrospectivament el regust del matí de dijous he escrit aquestes ratlles:
Aquest matí, en adreçar-me cap a la feina, capficat mentre escoltava música, caminava esquivant tot just les ombres que apareixien a dos metres de distància. Adormit, resistint despertar-me, allargava els petits moments de metamorfosi entre un ser apàtic ajagut a un llit calent que encara em cridava, i l’actiu habitant d’una selva de telèfons que sonen, es pengen i despengen, i pantalles d’ordinador que capturen les meves energies bona part del dia.
Unes passes més i allà, al límit on la meva visió perifèrica s’acaba, dos metres més enllà, descobreixo unes cames. Encarcarat, el meu cervell encara triga un temps valuós en deduir que ve de cara. Un obstacle! Mitja passa més, començo la maniobra evasiva: a les meves dues! Aquelles cames britàniques emmirallen els meus moviments… A l’esquerra doncs, a les deu! La sincronia és perfecta, el dribbling no es consuma i només queda una solució: frenem!
Uns compassos més enllà i allà, palplantades davant els meus ulls, unes cames s’han aturat al mateix instant que les meves. Aixeco la vista i l’omple un avi que em somriu mentre amb els ulls encara em regateja, i es diverteix jugant encara amb un desconegut amb qui s’ha topat al carrer.
Com un nen, jo vull ser igual que ell.