Parlament 2.0
Fa uns dies que en José Antonio Donaire va demanar suggeriments per a fer un Parlament 2.0. Estic content que ho hagi fet perquè si la proposta hagués quedat només en la taula que li va servir de germen, ara hauria hagut de fer un escrit ben cínic. Per sort, ara no cal. Intentant superar els escrúpols a escriure el mot 2.0, tant buit de significat, faré la meva resposta.
Abans, però, us suggereixo llegir les respostes de José A. Rodriguez, Xavier Peytibi i Jaume Llambrich en aquest ordre, que trobareu una espècie de crescendo.
En primer lloc es totalment insuficient fer comunicació unidireccional amb estètica 2.0. Animo els esforços dels nostres parlamentaris més actius en el món Internet, però el que fan no em sembla 2.0, per molt twitter i facebook que utilitzin (els que creuen que 2.0 és alguna cosa diuen que els blogs són tan 2.0 com el xat). Però cal molt més.
Cal comunicació bidireccional. Podem parlar de participació sinó?
Cal comunicació horitzonal. Això és el que tant ha diferenciat la comunicació política en general a casa nostra de la dels EUA - ara que estan en campanya - i l’ús de MoveOn i Meetup primer i de Facebook, MySpace i les webs de campanya ara. Aquí la comunicació política, sigui partidista o institucional, sempre s’ha entès de manera vertical. Els nostres polítics mai s’han sentit còmodes amb les iniciatives ciutadanes apartidistes. I moltes de les que ho afirmen en realitat no ho són.
Abans de plantejar cap idea, crec que faríem bé de llegir tots la contribució de Jakob Nielsen. Diu que en les comunitats virtuals un 90% dels usuaris només consumeixen continguts, un 9% participen de tant en tant i només un 1% participa regularment. Gràficament diu que un 90% dels posts són de l’1% dels usuaris. Jakob diu també que, en política, un 0.1% dels votants fan les aportacions als blogs polítics, la majoria molt escorats a l’esquerra o a la dreta. Si utilitzeu regularment menéame us n’haureu adonat sobradament.
No sabria ara mateix valorar-ho quantitativament, però qualitativament estic convençut que a casa nostra passa el mateix. A casa nostra participen en el debat internauta les persones més polititzades. Són persones que moltes vegades tenen opinions més extremes o que, directament formen part de la militància dels partits (militància que els encotilla i en limita la diversitat). M’agradaria recordar, comparant una vegada més amb els EUA, que allà no hi ha militants com els entenem aquí, tampoc els partits són com els d’aquí i això facilita, i molt, la comunicació horitzontal. També la visibilitat de tot el que no ve dels polítics és gairebé nul·la aquí. I d’això no només en són responsables els mitjans de comunicació sinó tots els actors de l’arena política.
Cal tenir en compte les motivacions del ciutadà a participar. Els activistes i militants escriuran grans parrafades i proposaran idees, les persones polititzades participaran en enquestes, la resta miraran monòlegs al YouTube. Cal estar alerta perquè la participació es pot utilitzar per atribuir la representació de tota la societat a la minoria que participa, com es fa habitualment en les manifestacions al carrer.
Per la mateixa raó cal ser pragmàtic. Això és molt important perquè totes les propostes pràgmàtiques per al Parlament 2.0 seran molt menys vistoses que les basades en premisses com que tothom té accés a Internet o les opinions són plurals, etc. No vull valorar ara les motivacions que els polítics que proposen la idea puguin tenir per fer-ho. Però sí aviso que a més pragmatisme, menys visibilitat i més efectivitat. I si això ha de servir només per elevar la percepció de modernitat o d’afecció per la feina dels nostres parlamentaris (o d’alguns d’ells) en la societat, hi ha maneres més barates i honestes de fer-ho.
Per això les meves propostes no són es tradueixen en concursos per elaborar serveis informàtics:
Visibilitat a la participació ciutadana (i no només al fet que es pugui fer)
- Notes de premsa del Parlament de les iniciatives ciutadanes
- Notes de premsa del Parlament de les consultes fetes als ciutadans
- Notes de premsa del Parlament de les respostes del Parlament a les iniciatives ciutadanes
- Que els nostres parlamentaris en parlin
- Que els partits polítics en parlin
- Que es tramitin les propostes i la participació també tenint en compte el temps mediatic
- Que ofereixin mecanismes (legals i tècnics) per integrar els mitjans de participació en blogs, mitjans, etc…
Transparència
- Transmetre la informació d’una manera accessible i a tots els interessats. Qui llegeix el BOPC?
- Transmetre la informació dels participants a les institucions
- Informar de l’estat de totes les participacions
- Fer arribar les respostes als interessats
- Informar sobre els actors. Posar de manifest els lobbies (els lobbies estan bé, però cal que els ciutadans sàpiguen què ve de qui i perquè)
- Controlar l’acció dels partits en el sistema.
Que s’actuï
- Que s’estableixin llindars objectivables per establir obligacions d’actuació i de resposta a les propostes
- Que s’estableixin obligacions en valorar les respostes a consultes
- Mecanismes de control per evitar que des del parlament s’eviti la resposta a qüestions que no interessa a cap partit polític (i això no és 2.0, o recordeu el resultat d’algunes iniciatives legislatives populars)
I en la línia del que diu en Jaume, el Parlament 2.0 no requereix webs. Les webs només ho faran més eficient. Però si només hi ha webs serà Positura 2.0.